Este seminari és una primera aproximació a les eines bàsiques per a escriure teatre a partir dels disparadors, com a estímuls de punt de partida per a iniciar un text, i la necessitat de crear artefactes teatrals i el tractament de les d’eines essencials i específiques com són la paraula, l’espai i el temps. El seminari combinarà la part teòrica, a partir de la lectura, anàlisi i debat de textos teatrals, que es facilitaran prèviament als participants, i exercicis pràctics.
Este no és un seminari destinat estrictament a futurs autors. El coneixement dels mecanismes d’escriptura teatral és útil també per aquelles persones que es dediquen a la direcció i la interpretació, tant en l’hora d’entendre la naturalesa del text i les seues necessitats per a afrontar la posada en escena com també per a entendre les lògiques de pensament i d’interpretació en la formulació de personatges.
El seminari també vol posar l’accent en la necessitat del compromís ètic que implica el teatre i la seua necessitat de connexió amb l’actualitat i les preocupacions i temes de debat contemporani.

Josep Mª Miró és autor de les obres Temps salvatge, Olvidémonos de ser turistas, Cúbit, La travessia, Obac (2014), Estripar la terra, Fum, Nerium Park, El principi d’Arquímedes, Gang Bang (Obert fins l’hora de l’Àngelus), o La dona que perdia tots els avions, entre d’altres. Ha rebut més d’una quinzena de guardons per les seues obres, entre els quals destaquen el prestigiós Premi Born -en dues ocasions, el 2009 i el 2011, i finalista el 2015- o Frederic Roda en la LXV Nit de Santa Llúcia – Fiesta de les lletres catalanes 2015, o Jaume Vidal i Alcover, entre altres. També és autor de diverses dramatúrgies, entre les quals destaquen L’Amic retrobat, L’Aplec del Remei, Neus Català, un cel de plom o Esperança Dinamita. Els seus textos s’han traduït a unes vint llengües i s’han estrenat en uns trenta països.
Ha dirigit els seus propis textos en teatre com el Teatre Nacional de Catalunya, el Teatre Lliure, la Sala Beckett o el Festival Grec i també obres com El carrer Franklin (Lluïsa Cunillé), La voix humaine (Jean Cocteau i Francis Poulenc) o els espectacles de creació dins del cicle Drames litúrgics al Monestir de Santa Maria de l’Estany en les edicions 2009/10/11.
És llicenciat en direcció i dramatúrgia en l’Institut del Teatre de Barcelona i en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Des de la temporada 2013-14 és membre del Comité de lectura del Teatre Nacional de Catalunya (TNC). En l’àmbit periodístic ha col·laborat com a tertulià Els matins de Catalunya Ràdio i Matins de la Xarxa i ha treballat de periodista en Radio Nacional de España, Como Radio, El 9 Nou, entre d’altres. El curs 2015-16 s’incorpora com a docent al Grau d’Arts Escèniques de la Universitat de Girona. Imparteix regularment cursos i tallers a l’Obrador de la Sala Beckett. També ha impartit puntualment nombrosos cursos i seminaris nacionals i internacionals.

Com convertir les nostres vides en ficcions i a nosaltres mateixos en personatges? En aquesta masterclass analitzarem les possibilitats de generar ficcions teatrals partint d’elements reals molt pròxims als alumnes. Per a la masterclass, els alumnes hauran d’aportar un objecte personal a partir del qual desitgen treballar.

Després d’estudiar direcció escènica en la Real Escuela Superior de Arte Dramático a Madrid es va traslladar a París, on va treballar com a ajudant de direcció en grans teatres públics francesos. Anys després, de retorn a Espanya, es consagra com a dramaturg en guanyar, entre altres, els premis Marqués de Bradomín, Calderón de la Barca o Arniches.
L’estrena de la seua primera obra es produeix en 1999 en el Centro Dramático Nacional. Des de llavors, no ha deixat de presentar les seues obres regularment en grans teatres d’Espanya i Amèrica Llatina, i algunes d’elles han sigut traduïdes a l’alemany, txec, finés, francés, anglés, italià, portugués o romanés: Duda razonable, Memento mori, El barbero de Picasso o Dedos (vodevil negro).
En l’actualitat viu a cavall entre Madrid i Nova York i s’ha convertit a més en un prestigiós adaptador i traductor, ja siga de clàssics espanyols (El burlador de Sevilla, para la Compañía Nacional de Teatro Clásico) o de grans autors anglosaxons i francòfons (entre d’altres, Eugene O’Neill, Joe Orton , Martin Crimp, Michel Azama o Fabrice Murgia). També cal destacar la seua labor d’ensenyament de l’escriptura teatral a la Sala Quarta Paret de Madrid, on s’han format molts dels autors de les noves generacions.
Les seues últimes obres s’inscriuen en el camp de l’autoficció teatral: Los Gondra (una historia vasca), Premi Max a Millor Autoria Teatral 2018, li va seguir Los otros Gondra (relato vasco), Premi Lope de Vega 2017.

El teatre social, què és? Qui no és societat? Tenim una cosa social que amaguem? Enfront de l’actitud del sofista, del qual diu “el convenient”, Foucault apostava per l’actitud de parresia, el risc de “dir-ho tot”, desafiant tota relació de poder que ens fa témer que unes certes paraules, uns certs subjectes, no càpiguen en el nostre discurs, les nostres representacions. Teatre social o teatre “polític” com aquell que supera la idiòcia de la por. Com aquell que “es consent” ser veritat. No tindre la veritat. Donar-la.
(En la Masterclass us proposaria que partírem de saber-nos totes les persones que participem. Donar-nos a conèixer mútuament quins projectes caminem, què desitgem que succeïsca en el teatre respecte a la societat, i els seus integrants, qui protagonitzen i qui no, qui assisteixen o tampoc. Des d’eixe saber-nos ens donarem idees per a desbordar les nostres pràctiques teatrals i omplir-les de gent qualsevol, o omplir-les de qualsevol cosa).

Use les paraules per a produir obres culturals (amb qualsevol i per a voler viure). Investigue com ha funcionat en mi la conjugació obra-vida per a aprendre a conjurar qualsevol “contracte cultural” que no autoritze la meua competència i facultat d’atendre la vida. Per a realitzar-me en cada fer practique la heteronímia. Mantinc un blog com evalazcanocaballer. Sóc part de Contrabandos, LaOvejaRoja i Cinesinautor.

Un text com un mapa de llenguatges desconeguts. Un text com un tresor que cal trobar. Un text com a claus ocultes que obrin portes a paisatges mai explorats. Un text com un somni que cal desxifrar. Un text com una recompensa a l’heroi que s’endinsa en els misteris. Un text com un secret que cal escoltar. Un text com una nit on les coses més sorprenents i terribles succeeixen.
Intentaré compartir procediments per a acostar-se a textos teatrals que s’allunyen de les convencions, que puguen trobar la seua pròpia veu i respiració sense obeir a les formes preestablides. Textos que estiguen en les vores de la disciplina teatral i que juguen amb les fronteres i els límits per a bussejar en obres de teatre úniques i particulars, joies que provinguen de l’interior d’un mateix.

Agostina Luz López (1987, Argentina) és escriptora, actriu i directora de teatre. Va dirigir Mi propia playa i La laguna, amb la qual va realitzar una gira pel festival Theater Spektakel (Suïssa) i el Festival d’Arts Performatives Noorderzon (Holanda) i pel Festival Dos Pointos (Brasil) i amb la qual va guanyar nombrosos premis. Va participar al costat de Laura Kalauz d’un projecte anomenat Proyecto de Fuga en el Theaterdiscounter Monologue Festival, a Berlín i en el cicle “Mis documentos” curat per Lola Arias.

Va realitzar el programa Watch and Talk en el Theater Spektakel i la Residència de Dramaturgs Internacionals en el Royal Court Threatre. Va estrenar la seua última obra Los Milagros en el Cultural Sant Martí (Buenos Aires) i l’obra Animal romántico en el Teatro Sarmiento (Buenos Aires). Va publicar la seua primera novel·la, anomenada Weiwei (NoTanPuan, 2016, Elefanet, 2018) que va obtindre el segon premi del Fons Nacional de les Arts de l’Argentina.