El taller proposa un acostament al teatre documental, oferint al participant eines per a buscar fora del teatre tot el que s’assembla al teatre. És a dir, rastrejant elements teatrals com la repetició, la presència, la situació, l’audiència, el text, i el relat en la vida quotidiana. Té com a objectiu prendre la biografia com a material dramàtic, els binomis ficció-realitat, públic-privat es posen en tensió recuperant la vida personal com a experiència única. El taller convoca als participants a assistir a les classes amb imatges de la seua família per a reconstruir els “grans temes teatrals” de la història familiar: enganys, aparences, secrets, traïcions, amors, morts. El treball de recerca se centra en les històries familiars canòniques, els arxius fotogràfics, les evocacions contradictòries, els sabers i destreses domèstiques, les relacions personals entre els diferents membres de la família. Els diversos elements resulten motors de l’escriptura i la construcció d’una obra biodramàtica.

Vivi Tellas és directora de teatre i curadora argentina amb gran influència en l’escena internacional. Creadora de Biodrama, un projecte revolucionari sobre biografies escèniques, la cerca de teatralitat fora del teatre s’ha convertit en el centre del seu treball. La seua singular concepció del teatre documental ha donat lloc a una sèrie d’arxius vius amb intèrprets no professionals (Mi mamá y mi tía, Tres filósofos con bigotes, Cozarinsky y su médico, Escuela de conducción, Mujeres guía i Disc-jockey) i altres obres com Rabbi Rabino (Nova York), O Rabino e seu Filho (Sant Pau), La bruja y su hija, Maruja enamorada, Las personas (obra amb els treballadors del Teatro San Martín en escena), El niño Rieznik i Los amigos, un biodrama afro. Alguns moments destacats com a directora teatral inclouen Europera V i Conferencia sobre nada, de John Cage, en el Teatro Colón; així també, la posada en escena de La casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca, realitzada en col·laboració amb Guillermo Kuitca a la sala Martín Coronado del Teatro San Martin. Són reconeguts els seus projectes Teatro Malo –a l’inici de la seua trajectòria– i Proyecto Museos, que obri el camí de la curaduria teatral. En 2009 és professora visitant en el programa d’Escriptura Creativa de la Universitat de Nova York (NYU); en 2013 professora convidada a DAS Mastres in Theater a Amsterdam.
En 2014 és distingida com Belknap Fellow pel Consell d’Humanitats de la Universitat de Princeton. En 2017 és Directora Artística i curadora de Princeton Live Art Sessions, festival d’arts en transició, de la Universitat de Princeton. Des de 2016 és professora en el Mestratge en Dramatúrgia de la Universitat Nacional de les Arts, Buenos Aires.
Ha portat les seues obres i seminaris a Londres, l’Havana, Amsterdam, Sant Pau, Dublin, Guadalajara, Vancouver, Bogotà, i Barcelona.
Oradora TedxRioDeLaPlata (2013), com a referent central del teatre de Buenos Aires. Va ser nomenada en 2015 Personalitat Destacada de la Cultura per la Legislatura de la Ciutat Autònoma de Buenos Aires. A fins de 2017 es publica el llibre Biodrama: Proyecto Archivos que reuneix les seues primeres sis obres documentals. Actualment és Directora Artística del Teatro Sarmiento, espai d’investigació del Complejo Teatral de Buenos Aires.

En un temps d’acceleració i soroll, quan el coneixement no es transforma en experiència, podem combatre el segrest del present a través de les eines del teatre i la filosofia, de l’escena i el pensament.

Durant la primera part de la sessió, la més teòrica, abordarem conceptes com el Cronos i l’Aió, la sincronicitat, el punctum i l’osmosi, i ens preguntarem com convocar la sorpresa i submergir-nos —sempre, des de la dramatúrgia— en un “estat de disponibilitat” que ens permeta “llegir” la premonició i la reminiscència.
A partir de diversos jocs de llenguatge, cada membre de la masterclass escriurà in situ una breu peça —que després debatrem amb la resta de companys— des de la intuïció amb l’objectiu de transformar la mirada de l’autòmat en una mirada lúcida, convertint-nos en “caçadors nocturns de relacions difuntes”.

Albert Lladó és editor de Revista de Letras i escriu en La Vanguardia.
És autor, entre altres títols, de la novel·la La travesía de las anguilas (Galàxia Gutenberg, 2020), de l’assaig La mirada lúcida (Anagrama, 2019) i de les obres de teatre Ícaro (Tantarantana, 2018) i La mancha (Teatre Nacional de Catalunya, 2015).
Docent del postgrau Escriptures de la Facultat Llatinoamericana de Ciències Socials, i professor d’Escriptura Creativa en la Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, forma part del comitè assessor del Teatre Lliure, on coordina, al costat de Marina Garcés, l’Escola de Pensament.

Eva parteix d’exercicis específics, improvisacions i propostes col·lectives investiga sobre la transformació en acció escènica de materials, com a punt de partida, no teatral.
Aquests elements, que són el disparador per a la creació, l’objecte d’una anàlisi semiòtica que ens permeta dislocar la seua narrativa. Aquesta investigació sobre el contingut ens possibilita descobrir què volem comptar i quines són les eines de les quals disposem per a generar un esdeveniment escènic.

Eva Zapico porta més de 20 anys dedicant-se al teatre. Durant un llarg període ho va fer com a intèrpret, participant en nombroses produccions teatrals. També en cinema i televisió. En 2004 decideix passar-se a l’altre costat amb el seu primer muntatge com a directora: A Pedazos. Des de llavors compagina la direcció i la pedagogia teatral. D’entre els seus treballs destaquen: Lilith, producció de Teatres de la Generalitat Valenciana dins del Cicle Noves Dramatúrgies 2006; Merteuil, produïda pel Festival Veig 2007; Yo os declaro i Abismo. En 2009 crea Gabrielle d´Estrées i en 2011 Retaule de l’Abandó, on participa també com a intèrpret.

Ha realitzat la direcció d’actors de la sèrie Animal Party de Keyproject Creative Playground. En 2013 estrena El Gran Arc. En ell participa com a creadora i intèrpret al costat d’Ángel Figols. Aquesta peça es va presentar en el festival Russafa Escènica 2013 i compta amb la col·laboració d’altres creadors, com el músic i vídeo artista català Logical Disorder i Transistora, magazine en línia especialitzat en música electrònica. Per aquest muntatge, El Gran Arc, ha rebut el premi de la Aapv (Associació d’actors i actrius professionals valencians) a la Millor Interpretació Femenina de Teatre en 2013. En 2014 rep l’encàrrec per part de la companyia Bambalina Teatre Practicable de la creació de Mr. Kidd (muntatge infantil). En 2015 dirigeix per al Festival Russafa Escènica la producció pròpia del festival; La Mejor Familia del Mundo.
En 2017 estrena la direcció d’Azerbaijan, text de l’autora valenciana Mertxe Aguilar i producció de la Sala Ultramar. En este mateix any estrena també Orán, una nova peça pròpia desenvolupada dins del marc d’investigació de les residències de creació artística de l’Espai Inestable Graners de Creació 2017- 2018. També en 2018 estrena Bienvenido a Casa, de Dacsa Produccions, Medul·la, encàrrec de la companyia La Coja Dansa i Premi Millor Espectacle de Dansa en Els Premis de les Arts Escèniques GVA 2018 i Els Nostres, Producció del IVC (Institut Valencià de Cultura) i Teatres de la Diputació de València.
En 2019 dirigeix Tirant producció del IVC (Institut Valencià de Cultura) i del CNTC (Compañía Nacional de Teatro Clásico, de Madrid). Per aquest muntatge és nominada, com a Millor Direcció Escènica, per la ADE (Associació de Directors d’Escena d’Espanya). El seu últim treball és Fraude (o las consecuencias del fracaso), muntatge que es crea com a resultat d’una residència artística concedida pel Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana i que s’estrena en el TEM (Teatre El Musical).

El laberint dels diferents actors escènics (intèrprets, dramaturgs, directors, públic) no ha deixat de créixer a mesura que el lloc de l’actuació ha anat guanyant en complexitat. A les vies més transitades de la representació de rols prèviament assumits, es van sumar les senderes de l’acció i la immediatesa de l’experiència, la performance i la presència del cos, que no han deixat de multiplicar-se i contaminar els que ja hi havia. Més recentment s’ha pres consciència d’altres possibilitats que han obert el joc a partir de la idea de situació.

L’objectiu d’esta trobada no és seguir cap d’aquests camins en particular, sinó vagar per aquest laberint d’idees i corrents els límits dels quals s’han desdibuixat en l’últim mig segle. A què ens referim hui quan parlem d’actuar? Quins continuen sent les potències i límits de l’escena? Es tractarà de dibuixar un mapa des del qual discutir diferents llocs dins d’aquest teatre de límits difusos, d’escenaris propis i impropis, maneres d’actuar i de ser públic.

Óscar Cornago ve del camp de la investigació acadèmica en arts, estètica i teoria cultural. Treballa en el Consejo Superior de Investigaciones Científicas a Madrid. És autor de nombroses publicacions, ha impartit cursos i conferències per Llatinoamèrica i Europa, i comissariat trobades i seminaris en col·laboració amb artistes i plataformes de creació entorn de la idea de teatralitat i comunitat, economia de les pràctiques artístiques, arxiu i memòria, o relació entre arts i entorns públics. El seu últim llibre col·lectiu va ser Tiempos de habitar. Prácticas artísticas y mundos posibles. Actualment treballa amb Juan Navarro en el projecte Se alquila. Archivo vivo del actor.

Forma part de l’equip d’investigació ARTEA des de la seua fundació. Ha sigut coordinador de l’Arxiu Virtual de les Arts Escèniques, professor en el Màster de Pràctiques Escèniques i Cultura Visual de la Universitat de Castilla La Mancha en col·laboració amb el MNCARS i Teatros del Canal de Madrid.
Entre els seus últims treballs es troba Ensayos de teoría escénica. Teatralidad, público y democracia, o els volums col·lectius com O teatro como experiencia pública, Hacernos un mundo. Ficciones colectivas y Conversar, habitar. Perspectivas críticas sobre la idea de participación.

El model teatral que heretem del naturalisme proposa una identificació entre l’actor, el personatge i, en conseqüència, la paraula que aquest pronuncia. Coneixem el pensament i les intencions del personatge per la seua paraula. La seua paraula li atorga estatus social. El personatge es responsabilitza d’un discurs que resulta coherent amb la seua personalitat i es demana a l’actor una “organicitat” en la manera en què la diu. No obstant això, ja des de començaments del passat segle eixa relació biunívoca personatge-paraula és qüestionada o s’adverteixen clivelles en ella. Així, la paraula pot adquirir un valor ritual, de manera que l’emissor sembla parlar en nom d’un àmbit superior o almenys diferent de si mateix; pot emetre’s des de l’estranyament èpic, que trenca el binomi actor-personatge; es disloca i perd el seu sentit lògic per a convertir-se element purament fònic, en joc o en disbarat; etc. L’interès no resideix ja en la relació identitària, sinó el hiat entre l’emissor i la paraula. A mesura que transcorre el segle XX, i sobretot després de la catàstrofe de les guerres, sembla perdre’s progressivament la confiança en la paraula. El teatre recorre al balboteig, al contrasentit, al silenci, a la cerimònia, al document (la paraula d’altres), o les seues substitució o desplaçament pro el gest, la mímica, l’acció, la dansa, etc. Els elements corporals ocupen un major territori en detriment de la paraula dialogada. El final del segle XX i l’inici del XXI ens situa en l’àmbit de la postmodernitat, en què s’accentua la fallida del subjecte. El personatge mateix és qüestionat i més encara la seua capacitat de responsabilitzar-se d’un discurs autònom. La paraula tendeix a dissociar-se de l’emissor mitjançant diversos procediments: la seua assignació a un personatge distint de qui l’enuncia, la seua gravació i reproducció, la seua projecció, la seua escriptura manual (o la seua pintura) sobre llenços, parets o sobre el cos de l’actor, etc. A partir d’aquestes consideracions, es proposa una reflexió sobre el lloc de la paraula en el teatre actual i la possibilitat d’establir una taxonomia d’eixa paraula en el llenguatge dramàtic contemporani.

Llicenciat en Filologia Romànica i Doctor en Filologia Hispànica, professor agregat de Llengua i Literatura espanyoles i Catedràtic d’Ensenyament Mitjà, professor de la Real Escola Superior d’Art Dramàtic de Madrid, professor associat de la Universitat Carlos III de Madrid, professor titular interí de la Universitat Carlos III de Madrid i professor titular de Literatura espanyola en la Universitat Carlos III de Madrid. És director del Màster en Llengua i Literatura espanyoles actuals i coordina la docència de l’àrea de literatura en la Universitat Carlos III de Madrid, en la qual ha exercit també els càrrecs de subdirector del Departament i vicerector adjunt de cursos d’humanitats. És coordinador del mòdul d’Arts escèniques en el Màster de Gestió cultural de la Universitat Carlos III. La línia principal d’investigació és el teatre, tot i que ha treballat també qüestions relacionades amb la narrativa contemporània i la narrativa actual, imatges i representació de l’altre en la cultura contemporània, i també sobre assumptes relacionats amb la gestió cultural.
Forma part de consells de redacció i de comitès científics de diverses revistes i editorials especialitzades, espanyoles i estrangeres, pertanyents tant a l’àmbit professional com a l’acadèmic (Estreno, ADE-Teatro. Acotaciones, Don Galán, La maschera e il volto, Caos editorial, Olms-Verlag, etc.). Ha participat en diversos projectes d’investigació, que han tingut com a objecte d’estudi les arts escèniques emergents o la història del teatre contemporani, i les imatges i la representació de l’altre. Ha participat en diversos seminaris i congressos nacionals i internacionals de caràcter acadèmic que s’han ocupat d’aquests temes. Ha sigut convidat com a professor en la Universitat de Vigo i en la Universitat Complutense, i en la Universitat de Verona, entre d’altres.
Ha sigut IP de l’acció complementària La representació de les passions en el Món Clàssic i l’Edat Moderna i Contemporània. Ha dirigit sis tesis doctorals ja defensades, dues de les quals han obtingut el premi extraordinari. Les seues principals publicacions s’han centrat en l’edició prologada i anotada de textos dramàtics dels segles XVII, XIX, XX i XXI (en editorials com Cátedra, Castalia, Espasa-Calpe o Biblioteca Nueva, entre d’altres); en la història del teatre espanyol recent (el llibre El premio Lope de Vega. Historia y desarrollo, escrit amb Julio Checa, va obtindre el Premi Leandro Fernández de Moratín per a assajos teatrals) i el teatre espanyol últim amb atenció preferent a la creació més jove (números monogràfics de les revistes Acotaciones i Don Galán, articles publicats en Ínsula, Estreno, Cuadernos de dramaturgia i altres revistes i capítols publicats en diversos volums. Compta amb més de 150 publicacions especialitzades.